CULTURA AUDIOVISUAL
L'infern de Dante
de Jordi Diaz Alamà & Grzegorz Gwiazda
L'exposició és un homenatge a l'obra més coneguda de Dante. Els artistes han partit d'un poema que narra dels condemnats a l'Infern, la purificació de les ànimes i les alegries dels Justos en el Paradís: "La Divina Comèdia".
Jordi Diaz Alamà, nascut a Granollers i llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, ha il·lustrat allò que Dante expressa amb paraules, elaborant un recorregut visual dels paisatges i escenes que neixen de l'imaginari de Dante.
El recorregut inicia amb un retrat realista de l'autor, el qual sembla que ens estigui donant peu per a entrar al seu infern. També hi veiem una frase escrita en llums neó, que es troben també il·luminant l'entrada. Un cop allà, l'espai està compost per les pintures (d'Alamà) de gran dimensió, per a representar la immensitat d'aquest "altre món". També hi podem trobar dues escultures (de Gwiazda). Al costat de cada composició, hi ha escrit el paràgraf del text que aquesta representa.
Els colors que predominen són, evidentment, els colors que socialment hem associat a l'Infern. El negre, el gris i sobre tot, el vermell. La majoria de peces, d'estil renaixentista, eren elaborades amb precisió i constaven de detalls infinits, que feien que s'acostés a la nostra visió de la realitat. D'altres, però, hi trobàvem el fet representat d'una manera més abstracte, creant una sensació més mística i la necessitat de l'ús de l'imaginari.
En la major part de les peces hi havia volum, i per a totes ha usat cera desfeta, per a unificar totes les obres, ja que, al cap i a la fi, formen part d'un total.
La millor peça
L'obra que més m'ha cridat l'atenció és la que arriba a ocupar una paret sencera, l'obra principal.
Un realisme impecable, el vertader infern. Aquesta peça representa en si mateix, l'Infern, on cada persona dibuixada s'associa a un pecat diferent.
Tanmateix, hi ha elements que es veuen per poc que es mirin, els quals no són adequats, i que parteixen singularment de l'artista. M'ha sorprès que no hagi tingut en compte el racisme que hem identificat en aquesta obra, on només els centaures són racialitzats. Tot i haver preguntat, Alamà no va saber respondre, suposo que perquè ni ell mateix ho comprèn. A més a més, com a intent d'un activisme fallit i cridant 'Mireu, he sortit dels cànons de bellesa', Alamà representa a les Tres Gràcies grasses. El fet qüestionable apareix arran que la resta de figures humanes, des de l'inici fins al final, són dibuixades totes amb un el cos 'normatiu'; els homes plens de músculs notables (abdominals) i ni una dona grassa.